Amb els anys, he
pogut observar que un infant que pot decidir en quin entorn desenvolupar-se
(interior o exterior) no acumula tensions, assoleix aprenentatges d’una manera
més relaxada, i gaudeix d’una millor salut física i emocional.
És molt important
que els infants es desenvolupin en espais on es permeti la lliure circulació
entre l’interior i l’exterior, i que siguin el més naturals possibles. Entenc
que això es complex d’acompanyar en entorns escolars convencionals, tot i que
ja existeixen certs projectes públics pilot que caminen cap a un benestar tant
dels infants com dels professionals que els acompanyen. També és difícil
sostenir-ho a nivell familiar; El tipus de vida que duem actualment fa que
molts i moltes de nosaltres visquem en ciutats, rodejats d’asfalt, en pisos
sense ni tan sols terrassa, i ben allunyats del contacte amb el bosc, el mar i
la natura. Un ambient relaxat repercuteix tant en els infants com en les
persones adultes que els acompanyem, i un espai que pretengui oferir un
acompanyament respectuós ha d’intentar cuidar al màxim aquest equilibri.
Existeixen estudis que demostren que la connexió
amb la natura el possibilita.
imatge: www.bimbimbikes.nl
D’aquesta manera
podem dir que un dels pilars de l’acompanyament respectuós és el cuidar la
interacció de l’infant amb el sistema natural que l’envolta. L’adquisició del pensament
sistèmic es forja -de manera espontània- gràcies al contacte directe amb el
sistema viu de la naturalesa. Aquesta posseeix un ritme cíclic que li és propi
en el que l’ésser humà hi està inclòs. La mare natura és un organisme més
complex i gran que nosaltres (la espècie humana). Observar com les estacions
esdevenen, com els diferents regnes es reprodueixen, neixen, creixen i moren,
ofereix als infants (i a les persones adultes, es clar) la comprensió de
l’existència de quelcom més ampli dins el qual estem inserits. Ens ofereix la
possibilitat de sentir-nos petits, relatius i dispensables. Transforma el
pensament antropocèntric predominant, alhora que també ens regala l’ensenyança
de poder cuidar allò que ens abraça i ens alimenta, i no prendre-ho egoistament
com si no tingués fi. I així tanquem l’espiral evolutiu.
La natura és una gran escola: ens permet experimentar els
seus cicles, ens ofereix la comprensió del pensament sistèmic i ens facilita
l’autorregulació interior-exterior quan la necessitem.
Existeix un autor
nord-americà, Richard Luv, que en el seu darrer llibre, “Last child in the
Woods” (El último niño en los bosques) remarca la importància que té el
contacte amb la natura per un desenvolupament complert de l’infant. S’aventura
més i nombra quelcom que ja fa temps es ve percebent a nivell social però que
ningú encara havia anomenat: el Trastorn per dèficit de natura.
«Hasta hace 30 años, los niños jugaban entre los
árboles o en el campo. Los niños de hoy ya no pueden tener los pies llenos de
barro, correr hasta horizontes lejanos, colgarse de un árbol o recrear mundos
con lo que hay disponible en la naturaleza. En solo dos generaciones, la
infancia ha perdido su legado más preciado: el juego que se inventó hace
decenas de miles de años. En los ambientes controlados no hay verdadera experimentación. Aunque
precisamente el riesgo es lo que los padres desean evitar, es lo que más nos
enseña y estimula la creatividad cuando se trata de encontrar soluciones».
Richard Luv apunta
cap a una recuperació de la cultura rural, podríem dir; aquella en la que els
infants ens vam fer grans en contacte constant amb l’entorn natural d’allà on
vivíem; on veure uns pantalons estripats i plens de marques d’herba era el pa
diari de moltes de les nostres mares; en definitiva, en la “naturalització de
la natura” i en veure els espais oberts no com a meres estampes bucòliques i
decoratives de l’asfalt que ens rodeja, sinó com a escenaris possibles i reals
on acompanyar el desenvolupament respectuós dels nostres infants, i perquè no
dir-ho, de nosaltres mateix@s.
imatge: National Geographic
Elisenda Pascual i Martí
psciòloga i fundadora d'Acompanyament Familiar
