L'Autonomia infantil en l'acompanyament respectuós

Perquè un infant tingui la capacitat de desplegar la seva autonomia, s’han de tenir en compte factors tals com: que l’entorn estigui preparat per l’etapa de desenvolupament on es trobi l’infant, el tipus d’acompanyament de l’adult, que l’infant hagi tingut un aferrament sa en les etapes primeres de Vida, l’etapa evolutiva de l’infant, la seva disposició i necessitat envers el món extern, si existeixen necessitats especials, si hi ha algun trastorn orgànic que dificulti el desenvolupament, i el més important de tots, el desig que té l’infant envers ser autònom o no.

L’autonomia infantil és un concepte que genera molta controvèrsia. Des de l’acompanyament respectuós tal i com jo l’entenc, un infant és autònom quan se li respecta el seu propi ritme en els seus processos de Vida, quan no hi ha un desig imposat des de l’adult, sinó que s’acullen i es dóna espai als desitjos dels infants alhora que es prepara l’espai perquè puguin realitzar-los.

Sovint, com adults, entenem el desenvolupament com una successió d’etapes marcades per canvis d’edat. És cert que autors com Piaget, Freud o Vigotsky van ennumerar tot un seguit d’etapes del desenvolupament, on cada una finalitza a una determinada edat i després d’assolir diversos paràmetres considerats normals. Aquest esquema, però, és tan sols això, una orientació sobre el paper que ens ajuda a comprendre les necessitats evolutives dels infants que presenten un desenvolupament mancat de necessitats especials. Tot i això, cada infant és un món, és un ésser íntegre amb els seus propis ritmes, amb la seva història de Vida, amb uns desitjos individuals, amb una idiosincràsia peculiar. Els infants ens marquen el seu propi ritme de desenvolupament, i tot i que evidentment el paràmetre d’edat es correlaciona molt sovint amb els canvis d’etapa, hi ha processos de Vida que, depenent de l’infant, es dilaten en l’espai. També observem que abans que es doni un canvi important a nivell de desenvolupament, la gran majoria d’infants tendeixen a fer regressions en el desenvolupament, és a dir, reculen uns passos en el procés de desenvolupar-se per tal de reafirmar-se en tot allò que han assolit. Com més els permetem aquest tornar enrere, més segur@s se sentiran per emprendre la nova etapa que inicien. També aclarir que les etapes tenen límits borrosos i difuminats en el temps i l’espai. No passen d’un estadi a un altre de la nit al dia. Hi  ha canvis d’etapa que es donen al llarg d’un o de més anys, són canvis progressius, tant qualitatius com quantitatius, i aquesta dilatació temporal varia d’infant a infant.

L’autonomia parteix d’un coneixement exhaustiu de les capacitats de l’infant en cada una de les etapes que travessa, sigui o no el moment de travessar-les, i poder així donar un acompanyament adequat a les seves capacitats. En aquest punt vull fer un incís en parlar de dos tipus extrems –ja que hi ha tot un espectres de possibilitats enmig- d’infants: els pseudoautònoms i els autònoms. Pel que fa als infants pseudoautònoms, posaré un exemple: pot ser que topem amb un infant amb un llenguatge elaborat, amb un sentit de la responsabilitat treballat, amb poques ganes d’experimentar el joc que pel seu moment de desenvolupament l’ajudaria a treballar aspectes necessaris per crear unes bones connexions neuronals, etc. Quan estudiem la història d’aquest infant, podem trobar que aquest patró adult es dóna des de ben aviat en el seu desenvolupament, i sovint veiem una família darrera que admira i reforça aquesta actitud en l’infant. L’observació que sempre faig quan acullo aquests infants a l’espai de joc, és veure quina és la interacció i l’acompanyament que fa la seva família amb ells, i em trobo, en la majoria dels casos, un tracte d’adult a adult, o una projecció de l’adult cap a l’infant perquè elabori propostes complexes o assoleixi coneixements avançats pel seu moment evolutiu. Els infants ho absorbeixen tot i, com també hem parlat anteriorment, tenen la necessitat de ser vist@s i reconegud@s pels adults de referència, així que satisfaran totes les demandes –molts cops inconscients i no explícites- que reben dels adults. En les primeres etapes del desenvolupament, els infants llegeixen el món a través del llenguatge no verbal i prosòdic, ja que les estructures cerebrals que descodifiquen la parla, estan encara en un estat primari de desenvolupament. No tenen capacitat per a l’abstracció, i la seva lectura del món és molt tangible i concreta. D’aquesta manera és com reben els desitjos més profunds dels seus adults de referència, sense que aquests se n’adonin en la majoria de les vegades, però acaben reproduint un rol dins els sistema familiar que prioritza la necessitat familiar –si estan en el patró de submissió-, o un rol que es rebel·la contra lo establert pel sistema –patró de rebel·lió-, però en qualsevol dels dos casos, aquests infants tindran una pseudoautonomia en el sentit que es col·loquen –o se’ls col·loca- en un estadi del desenvolupament cognitiu, corporal o emocional pel qual no estan preparats. 

Pel que fa als infants autònoms, són aquell grup d’infants que fent-ne una observació es veuen relaxats, que la seva motricitat és ferma i coordinada, que saben posar-se els propis límits i autorregular-se: tant a nivell corporal –saben fins quina alçada són capaços de tolerar en cada moment-, a nivell cognitiu –escullen materials preparats pel seu moment evolutiu- com a nivell emocional –gestionen les emocions que viuen des de ell@s, fent-se càrrec dels seus sentiments-. Són infants amb un aferrament assolit d’una manera sana, que han trobat en els seus adults de referència un espai segur on refugiar-se en moments d’angoixa, de regressió o de tensió, i això els ha permés crear un sentiment que el món és quelcom segur de ser explorat, alhora que han conformat una autoimatge i autoestima fortes i adaptades al moment que viuen, reals. Són infants que reben de l’adult una mirada i una escolta actives, amb el cor obert i el desig d’acompanyar el que sorgeixi, procurant no carregar-los de patrons propis, sinó acollint la seva realitat en les seves necessitats i en els seus processos de Vida. Infants que no han estat desconnectats de la seva capacitat autopoiètica.

Un dels altres factors que he ennumerat a l’inici d’aquest apartat és que l’espai on es mou l’infant estigui adaptat a les seves necessitats reals. Si un infant està en l’etapa del gateig i del començar a posar-se d’empeus, per exemple, és important que cuidem que l’espai estigui lliure d’objectes susceptibles de fer-li mal; cal que cuidem que als primers prestatges de les estanteries no hi hagi objectes que pugui fer malbé si agafa, o que li puguin fer mal, per tal de permetre que es pugui moure lliurement per l’espai sense haver-lo de limitar constantment en el seu desig de posar-se en posició vertical. Si un altre infant està en una primera etapa d’exploració amb les lletres, li podem facilitar abecedaris de fusta, de paper de lija, papers grans i colors de fusta, contes amb lletres grans i clares i poc carregats, etc., però de res servirà que li posem al seu abast una gran enciclopèdia plena de lletra petita que costa de separar, o l’hiperestimulem amb aparells de mil colors i sorolls que treballin les lletres. L’infant necessitarà un entorn el més relaxat i natural possible per no perdre aquest desig de conéixer les lletres, alhora que li afavorirà una actitud de l’adult que no persegueixi cap meta fixada, sinó simplement que gaudeixi d’acompanyar-lo en el seu camí.

I el darrer punt que sento important mencionar, és l’escolta del propi desig de l’infant. Si partim de la base que els éssers humans som autopoiètics –ens fem i ens regulem a nosaltres mateix@s- llavors hem de confiar en que els infants expressaran el seu desig envers realitzar alguna acció, assolir un coneixement, etc. De res serveix forçar a un infant que no està preparat a que controli els esfínters, o a que comparteixi les seves joguines –especialment si no ha atravessat de manera natural l’etapa egocèntrica, que va dels 2 als 6 anys-, a que es vesteixi sol@, etc. Si que és important observar quan aquestes accions pateixen una regressió, o l’infant s’estanca durant un temps llarg en no voler fer-ho, o el desig varia depenent de qui l’acompanyi. Hi ha tantes situacions diferents com infants i famílies, així que és important saber que l’entorn que es viu en una llar, pot ser totalment diferent al d’una altra, i això repercutirà en el desig d’autonomia dels infants, així com en moltes altres variables que fan que cada ésser, com ja hem dit abans, es regeixi amb una idiosincràsia determinada.

Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga a Acompanyament Familiar