Els éssers humans necessitem establir un aferrament sa per poder construir una visió del món afable i segura. Si no construïm aquest vincle, veiem el món com un espai on sobreviure-hi més que viure-hi; estem en alerta constant i gran part de l’energia que això ens pren, deixa de ser emprada en expandir la nostra capacitat d’aprenentatge i de crear milions de connexions neuronals que formaran, posteriorment, autopistes per on circularan les nostres habilitats, emocions, coneixements, etc. És a dir, que la vinculació sana i forta és essencial també en aquest procés d’acompanyament als infants, ja que els permet crear una realitat externa prou estable i confiable, alhora que possibilita un terreny fèrtil en el moment de mirar endins i crear una pròpia imatge i autoconcepte.
L’autoconcepte
és fonamental en la construcció de la pròpia identitat com a persones, i
contribueix de manera desmesurada en la pròpia autoestima. Si tenim un bon
aferrament incial, i percebem l’entorn i les persones que ens rodegen com
quelcom obert a interacció, ens anem obrint progressivament i anem establint
contactes i vincles que ens van donant feedback. Amb un lloc segur on retornar
quan el món extern se’ns fa massa, anem creant una confiança interna de qui som
envers l’altr@, qui som envers allò conegut i lo desconegut, envers nosaltres
mateix@s, etc. Anem creant un ventall de “jos” reals, alhora que anem inventant
“jos” possibles en el món del joc simbòlic. L’autoconcepte s’enriqueix, varia i
es flexibilitza com més experiències tenim; i quant més seguritzades aquestes
són, l’infant més segur se sent i explora un ventall més ampli de possibilitats,
expandint així les variables que sorgeixen al posar-se davant noves situacions
a les que trobarà noves maneres de resposta. Aquí apareix la creativitat com a
tret essencial (no exclusiu) dels éssers humans, la capacitat de crear nous
camins davant experiències noves, que aportin una major comprensió del món i un
despelgament de les capacitats internes. M’agradaria aquí fer referència al
concepte de Maturana & Varela (biòleg i filòsof respectivament) que van
engendrar per donar nom a aquesta capacitat de tot organisme viu, des del
unicel·lular fins al ésser més complex –ésser humà- de fer-se a sí mateix i
d’autorregular-se en funció de les pròpies necessitats. El terme ve del grec, autopoiesis, de l’arrel auto-: a sí mateix, i –poiesis: generació, regulació. Doncs
crec fermament que les persones tenim aquesta capacitat innata, des de l’estat
embrionari, de construir-nos a nosaltres mateix@s, de crear-nos en el món que
ens envolta d’una manera sana i sostenible, sempre i quan, ens sentim
protegid@s per l’adult de referència, en sentim vinculad@s i reconegud@s per
l’entorn que ens envolta.
És
important aquí parlar del reconeixement, aquesta necessitat bàsica dels infants
de ser mirats i ser acceptats per ser com són. Si això no es dóna, els infants
comencen a buscar desesperadament ser vist@s, ser observats pels adults, i és
en aquest punt on es genera la crida d’atenció. Com ja hem dit que els infants
són creatius per naturalesa, podem concloure que les maneres de cridar
l’atenció seran infinites, depenent del patró comportamental que desenvolupi
cada infant, dins d’un eix que es polaritza en la submissió o la rebeldia. És
important aquí fer èmfasis en la mirada de l’adult, és a dir, de quina manera
mirem als infants, què els transmetem, si som capaç@s de tenir una mirada
neutra i amorosa envers elles i ells, o si per el contrari, tenim prejudicis i
concepcions del món fixes i dogmàtiques i així els ho transmetem. Quan més
obert@s a estem a deixar-nos sorprendre per la capacitat dels infants a l’hora
de categortizar el món que els envolta, i quan més capaç@s siguem de tenir
aquesta mirada i aquesta escolta amorosa i activa que els reconeix com a
persones íntegres, més se sentiran reconegud@s pels adults i no hauran
d’inventar estratègies per tal de fer-se veure, la majoria dels cops, a costa
de deixar de ser qui realment són per ser allò que els adults acatem o
aplaudim.
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga a Acompanyament Familiar
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga a Acompanyament Familiar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada