dimarts, 24 de març de 2015

La decepció infantil

Com a persones adultes que acompanyem els infants, sovint ens topem amb l'angoixa que genera lidiar amb les seves decepcions; ja sigui perquè un infant els ha dit que no vol compartir una joguina, ja sigui perquè han de canviar d'escola i no volen, perquè s'ha mort el seu gos, o perquè volien jugar més estona i els toca anar a dormir. La varietat de situacions que els infants fan front en el seu dia a dia és immensa i inimaginable: creure que per la seva curta experiència vital la seva Vida és senzilla i fàcil, és quelcom fals i sesgant que implica una mirada "a mitges" de la persona que tenim davant, tingui 2 mesos o 26 anys. Cada moment evolutiu està preparat per processar i sostenir certes vivències d'una manera respectuosa i sana. Queda fora d'aquest article les vivències desafortunades i dures que molts infants atravessen en edats tempranes. Aquí, al que em refereixo quan parlo de la decepció infantil, és a aquests moments de dificultat que els infants han d'atravessar en la descoberta del món que els envolta, sempre sota una vivència respectuosa i adequada al seu moment vital.

Què ens passa a les persones adultes davant aquestes decepcions? Ens creiem responsables de la seva felicitat última? Fem personal els seus malestars? 

Els pares i les mares no som responsables de la felicitat dels nostres fills i filles. 
Ho repeteixo:

ELS PARES I LES MARES NO SOM RESPONSABLES DE LA FELICITAT DELS NOSTRES FILLS I FILLES. 

Una cosa és la protecció, l'aferrament (apego) sa, l'amor i el respecte, la mirada d'acceptació, la presència en els seus trànsits quotidians, l'aixopluc físic i emocional que poguem donar. Una altra és creure'ns tant imprescindibles en la seva realitat vital que ens veiem com a responsables de la seva felicitat, com si poguéssim escollir les vivències que tindrà, la manera com les processarà, etc. Sentir aquesta responsabilitat en nosaltres, els adults, els resta autonomia i soberania en la seva Vida. Els hi confisquem el poder de crear-se per si mateix@s la seva llibertat, fent-l@s depenents de nosaltres, qui, com adult@s, ens creiem amb la capacitat de poder-los concedir aquest do.
El regal més important que un infant pot rebre de la seva família (o adult@s que maternen) és aquesta mirada neta i sense judicis, empoderadora, que dóna confiança i els connecta amb el seu propi poder de viure la seva Vida, encara que això signifiqui que experimenten dolors, frustracions i decepcions. La presència de nosaltres, com a adultes, sostenint i abraçant el seu dolor, és l'allujament màxim que podem oferir-los. Una presència fruit del coneixment de saber-nos extern@s a la font del seu malestar, ja que, senzillament, no fem nostra la càrrega de donar-los la felicitat.





Elisenda Pascual i Martí
psicòloga i fundadora d'Acompanyament Familiar 
www.elisendapascualmarti.jimdo.com


1 comentari: